Fotografiant flors de primavera

Sovint ens compliquem la vida. Destins llunyans, fites complicades… Cada vegada valoro més saber apreciar les petites coses que tenim a prop.

Aquesta tarda de dissabte vaig sortir a donar un tomb amb els nens pel bosc proper de casa.
El cel estava mig tapat mig clar. Feia una mica de ventet i la llum era d’última hora, tenia moments de tot: directa i filtrada pels núvols, anava variant.

L’època en què estem i la petita pluja de la setmana passada, ha animat al fet que moltes plantes obrin les seves flors.

No cal caminar massa. Només anar mirant, sobretot a les vores dels camins i a les clarianes del bosc, per descobrir tot un món de plantes que floreixen i que, si les mirem amb deteniment, són d’allò més interessants.

Colors, textures, formes… Sovint aquests aspectes són fàcils d’identificar en les flors. A primer cop d’ull ens criden l’atenció i són el motiu d’una bona fotografia. La perícia tècnica de cada persona, farà que quedin reflectits d’una manera o una altra. Però hi ha un aspecte que no depèn de la tècnica, sinó de la capacitat de combinar, d’imaginar composicions, de decidir què ha de sortir a la foto i què no. Això és la composició i l’enquadrament de la imatge. No és una qüestió tècnica de l’aparell amb què fotografiem però, com la tènica, també s’aprèn i s’educa. Fa referència al saber mirar i al saber transmetre allò que veiem. En el grans fotògrafs, aquest és el seu segell d’identitat.

És aquí quan una col·lecció de fotos de flors pot passar a ser alguna cosa més i explicar un joc de formes, de relació de volums, la relació amb altres plantes del lloc o altres organismes, el moment del dia, etc.

Bé, com us deia, tot passejant, se’m va despertar la curiositat de veure com podrien quedar aquestes flors fotografiades amb el mòbil. Mai ho havia provat i la veritat és que vaig quedar molt sorprès. Sent conscient de les limitacions de qualitat d’imatge que es pot esperar d’un telèfon, certament el resultat va ser més que satisfactori. Crec que hi ha dues coses que ajuden al fet que aquestes fotos funcionin: la proximitat del subjecte i els plans sovint tancats del camp visual. Fotos més llunyanes, amb major contrast de llums o major diferències entre les llums altes i les baixes (el que es coneix com a rang dinàmic), fan que els resultats amb els telèfons no siguin massa bons.

El cas és que si sabem perquè volem la foto, per a què ha de servir i no som massa exigents, el resultat és suficient. Per altra banda, cada vegada hi ha millors aplicacions de processat fotogràfic per millorar la imatge resultant.

Doncs això, telèfon en mà, anava de flor en flor com una papallona cercant nèctar per alimentar la meva curiositat. Vaig seleccionar en la càmera el macro i el màxim de qualitat possible. Res de flaix. Jugant amb la posició del telèfon fins que m’agradava la composició. Quan el focus s’ajustava, només calia esperar amb el motiu ben determinat que la llum agafés la intensitat adient (ni massa forta, ni totalment esmorteïda) i disparar. Disparar tantes vegades com fos necessari per assegurar la foto amb el millor focus possible.

Tant important era el motiu (la flor) com el que hi havia al darrere (sovint desenfocat) o als costats. Quina relació de formes s’establia entre els diferents participants de la composició? M’hauria agradat molt fer entrar en joc algun insecte, però va ser del tot impossible. Els astres mai es van alinear en aquest sentit. Quan hi havia l’insecte, no tocava el sol, i quan tocava el sol, feia vent,… Coses de la fotografia.

Bé, tot plegat, una estona d’allò més distreta, divertida i que us animo que proveu. Al costat de casa i en contacte amb la natura a última hora de sol. En aquest moment el cant dels ocells es dispara. La millor banda sonora de la nostra pel·lícula.