Llegint ara
Fruits de tardor al medi natural català

Fruits de tardor al medi natural català

Des de finals d’estiu i fins ben entrada la tardor, abans no arriba el fred més rigorós, passejant pel bosc podem trobar-nos amb tota mena de petits fruits i, com no, els bolets més emblemàtics. Tot i que molts d’ells són perfectament comestibles o han estat utilitzats ancestralment per a l’elaboració de licors, melmelades, remeis casolans i altres preparats, i que, per tant, es poden recol·lectar -sempre en moderació, si us plau!-, des de Natura Local proposem la seva mera identificació com una bona manera de gaudir d’aquest moment de l’any.
En aquest breu text, doncs, en repassem els més comuns o interessants, tot i que si en voleu aprofundir no hi ha res millor que una bona guia de camp, en format paper o a través de les noves tecnologies, per no quedar-se amb el dubte. Però si aquest breu article us en fa entrar el cuquet, ja ens donarem per satisfets. Endavant les atxes!

1. Cireres d’arboç

Un dels fruits que més sovint podem trobar entre finals d’estiu i mitjan tardor són les anomenades cireretes d’arboç o de pastor, el fruit carnós de l’arboç, vermellós intens per fora quan és madur i groguenc per dins, molt comú a les nostres alzineres.

El fruit, quan és ben madur, és comestible, tirant a dolç, i es pot menjar directament collit, però no se’n recomana la seva ingesta excessiva, ja que porta etanol i pot provocar certa embriaguesa. Se’n fan melmelades, difícils de trobar.

2. Aranyons

Els eixerits aranyons són el fruit utilitzat per a la maceració del licor anomenat patxaran, molt característic del País Basc, però que es va popularitzant també a les nostres contrades. És el fruit de l’aranyoner o arç negre, un arbust de la família de les rosàcies, molt estès pel territori i que creix a les bardisses.
La recol·lecció dels aranyons de la planta és més aviat laboriosa, ja que cal anar amb compte amb les nombroses espines que conté.
Quan els fruits estan madurs, sol ser una planta molt vistosa, ja que el seu color morat agafa tonalitats força boniques.
Són comestibles, però força astringents. Així que, ja ho sabeu, moderació!
Per cert, cal mirar de no confondre’ls amb els nabius madurs de les nostres contrades. Ara mateix en parlarem, doncs.

3. Pometes de pastor

L’arç blanc fa uns poms de fruits vermellosos anomenats badaülls, pometes o cireres de pastor (creant confusió semàntica amb els fruits de l’arboç, que prenen, com hem vist més amunt, el mateix nom), o, també, espinalers, ja que l’arbust també se’l coneix com a espinal, a més d’arn o arna, i una gran multitud més de noms populars.
És un fruit que dóna color al bosc iniciada la tardor, amb els seu vermell brillant i, tot i que no se solen menjar directament, són molt reputats en usos medicinals.
És més abundant als Pirineus i a la muntanya mitjana, però se’l pot trobar en qualsevol lloc amb certa humitat fins als 1.800 m aproximadament.

4. Gavarró o tapaculs

Els anomenats gavarrons o tapaculs (per la seves propietats astringents) són el fruit de la gavarrera o roser caní, boscà o salvatge, entre altres.
És una planta prou propícia en zones de bardisses i amb una gran variabilitat altimètrica, encara que prefereix els indrets temperats. Estem segurs que n’haureu vist als marges de camins i llocs aclarits, ja que prefereixen els llocs oberts per expandir-se.
Els fruits, ressalten a la tardor amb el seu vermell intens entre les branques espinoses i pelades de la planta. Tot i que són comestibles, són complicats de menjar, ja que, a més de la poca polpa que contenen, les llavors i les pilositats interiors que contenen irriten la boca amb certa facilitat, encara que algú les cull per a fer-ne infusions diürètiques i antidiarreiques, les seves principals propietats.

5. Les groselles

Tot i que molt poc freqüent a casa nostra, acabarem finalment per esmentar els fruits d’algunes varietats de riber -com el negre, l’espinós, la cirerola o el petri-, les famoses groselles, molt apreciades com a base de melmelades, xarops, licors (com el cassís), etc.

6. Ginebrons

Els ginebrons són el fruit del ginebre, un arbust robust de fulles primes i punxudes que pot arribar a grans alçades i que podem trobar al llarg i ample del territori en boscos clars i matollars, tot i que no molt profusament.
Es confon molt fàcilment amb el càdec, una espècie molt semblant però amb algunes diferències, la principal precisament en els fruits: mentre els fruits del ginebre prenen tons morats gairebé negres quan són madurs, els del càdec són rogencs marronosos.
Són recol·lectats, sobretot a altres països amb tradició, per a la maceració de la famosa ginebra. Menjats en cru són molt astringents, però se solen assecar per a fer-ne salses i marinar carns i peixos.

7. Moixera de guilla

Els fruits de la moixera de guilla, agrupats, petits com un pèsol i de color vermell viu o ataronjat, treuen el cap durant la tardor i són bastant persistents al llarg de l’hivern. Són, doncs, allà on n’hi ha, una gran reserva d’aliment per a la fauna. Per a les persones, però, no sol ser menja habitual a peu d’arbre a causa de la seva gran aspror i certa toxicitat. Així que millor dedicar-nos a contemplar-los.
Cuits, però, la perden i, aleshores, esdevenen ingredient d’exquisides i preuades melmelades, però se n’ha perdut la mena i gairebé no se’n troben.
Costa de trobar-ne, ja que és poc freqüent, però trobareu l’arbre en llocs més aviat freds, cap al nord de Catalunya, al Pirineu, fins més enllà dels 2.000 m d’altitud, però pot créixer espontàniament en altres indrets de muntanya frescals i humits. Ah, i és de fàcil hibridació amb espècies semblants del seu mateix gènere.

8. Saüquer

El saüc sempre ha tingut bona reputació. Sobretot pels seus fruits, petits, negres, concentrats en pomells. Cal esperar a ser consumits quan ja són molt madurs, ja que en procés poden presentar certs efectes tòxics. Ben madurs, en plena tardor, però, són la base de melmelades i preparats medicinals.
El saüc el trobarem sempre a indrets humits i frescals, a la muntanya mitjana i preferentment als boscos de ribera, bardisses, rouredes i pinedes de pi roig, fins, excepcionalment, als 1.800 m d’altitud. Quan floreix, cap a la primavera, amb la seva flor blanca, presenta una bella estampa força vistosa.
Atenció: cal estar molt atents a assegurar-nos que estem davant dels fruits d’un saüc (Sambucus nigra) i no els d’un évol (Sambucus ebulus), planta herbàcia, que creix poc, fètida, és a dir, que desprèn una mala olor molt característica, sense tija ni branques llenyoses, molt tòxics per la seva potent capacitat purgativa. També es poden confondre amb els fruits del saüc vermell, negres mentre no maduren, també tòxics. Un cop madurs són, com el nom indica, vermells.

See Also


9. Murtrons

Els murtrons, els fruits de la murtra, són petits com un pèsol, maduren a la tardor, agafant un color blau fosc morat. Coneguts per a ser la base d’algunes maceracions de licors, gairebé no surt a compte menjar-se’ls, ja que són molt poc carnosos, però són aromàtics i dolcencs, encara que una mica astringents.
La murtra és un arbust de creixement lent, no molt freqüent a casa nostra, però present a totes les comarques litorals, preferint climes temperats i càlids, als matollars i als marges de rambles i torrenteres.

Veure les ressenyes (0)

Escriu una ressenya

Your email address will not be published.

Un Projecte de Promoció del Territori.
Un Projecte Identitari.

info@naturalocal.net

←Tornar cap amunt