Sortir a caminar és vida
Heu sentit a parlar alguna vegada del trastorn per dèficit de natura? Aquest any, el fet de no poder sortir a caminar gens o no tant com voldríem ens està afectant a nivell físic i emocional. Aquesta setmana parlem sobre com reconèixer alguns símptomes i com posar-hi remei.
Des de fa alguns anys, figures professionals i científiques, alerten de la distància que l’espècie humana va prenent vers el contacte directe amb la natura.
El trastorn per dèficit de natura es podria explicar com els malestars físics i emocionals que ens produeix aquest allunyament dels ritmes vitals i els valors que la natura ens marcaria si en tinguéssim un vincle més estret, tal i com era propi de les societats rurals de no fa massa temps. Ras i curt, serien els dèficits de les societats urbanes pròpies dels nostres dies.
Alguns dels símptomes per dèficit de natura més corrents serien:
– l’estrès acumulat pels ritmes trepidants del dia a dia del nostre tarannà social i urbà;
– el desequilibri emocional i biològic produït per la contaminació lumínica i la manca de silenci;
– els malestars propis de l’excessiu sedentarisme;
– la manca d’estímuls que el contacte amb la natura ens proporciona, alguns molt deficitaris o directament inexistents en àmbits i societats urbanes.
Sense voler ser exhaustius, la cosa aniria més o menys per aquests pedregosos viaranys.
Darrerament hom sent a parlar de les bondats terapèutiques dels boscos madurs, del contacte i del silenci a la natura, de les passejades i l’exercici regular pels nostre medi rural, pels boscos i muntanyes… I, a ser possible, al ritme natural de les persones. Doncs au, roba baldera, calma i… cap a enfora!
Quines serien algunes de les maneres de nodrir-nos d’aquestes dosis de contacte amb la natura en la màxima plenitud? Vet aquí algunes coses que se’ns acudeixen:
– Anem-hi sense presses, a un ritme còmode segons les aptituds de cadascú, que aniran millorant dia a dia, sempre que siguem constants.
– Mirem d’anar-hi en certa solitud, mirant de fruir del silenci, dels moments de contemplació i deixant-nos meravellar per les coses més senzilles i pels paisatges més immensos.
– Mirem la natura amablement i amb respecte: sentim-nos-en part!
– Interessem-nos per ella i donem-nos temps per familiaritzar-nos-hi!
– Tinguem-la en compte com a lloc de meditació, per llegir-hi, per escoltar-hi els ocells, per veure’n sortir o pondre’s el sol, per escrutar-ne els seus secrets més amagats… Cadascú hi trobarem nous estímuls i interessos.
Som del parer que, després d’una jornada vivint la natura en plenitud, hom torna a casa més net, més optimista, més tranquil, més empàtic i més conscient de les seves bondats i valors.