David Le Breton va escriure, un breu assaig anomenat “Elogio del caminar”. Ras i curt, un cop llegit, hom arriba amb contundència a la conclusió que caminar pot arribar a ser un art evasiu: un defugir la modernitat, deixar-la plantada, una drecera al desenfrenat ritme de vida de la nostra quotidianitat. Però, en sabem de practicar aquest art?
Està clar que si sortim a caminar amb la mateixa actitud accelerada amb la què hom sol fer el camí a la feina per la temença a arribar tard, ens costarà una mica més poder afinar a fer del caminar aquesta experiència evasiva de la qual parlem.
Caminar és terapèutic, físicament i psíquica. Posem l’accent en les bondats físiques del caminar, del tot positives, evidentment, però a voltes descuidem aquest aspecte més psíquic, d’introspecció, de transcendència personal, fins i tot.
Una premissa bàsica perquè el fet d’anar a caminar esdevingui una experiència del tot satisfactòria en el sentit introspectiu, es configura a l’entorn del ritme i la mirada. El ritme hauria de tendir a la lentitud: no estem fent cap cursa! La mirada hauria de tendir cap a la contemplació. Estiguem-nos-hi l’estona que faci falta per mirar i remirar el paisatge, els arbres, les formacions del relleu, l’aigua d’un riu com s’escola còdols avall, la renglera de formigues que pugen tronc amunt…
Aquestes petites coses són les que, al capdavall, faran del fet d’anar a caminar uns moments d’evasió tonificant.
Solem anar a caminar amb un objectiu final posat al cap. Volem arribar a aquell cim, fins aquella ermita, fins a aquell indret concret,… I anem amb l’angúnia posada al cos pensant que volem arribar a aquell tal lloc, com si l’única cosa que valgués la pena veure i viure fos només allò, al capdavall una part més de l’itinerari. I passem per alt, per abandonar la lentitud i la contemplació, tots aquells elements que ens ofereix el camí o l’itinerari en si. La relació amb el paisatge és una emoció més enllà de la mirada. Cada lloc pot proporcionar una colla de sentiments diferents segons l’ànim amb el qual el mirem. No veiem les coses com són, sinó com som. I la mirada sobre el paisatge és educable i motivada.
Gaudir de les sensacions que ens proporciona la mirada sobre les coses és, en definitiva, l’essència d’un caminar esdevingut un art d’evasió.
Ja ho va dir en Teodor Suau: “Més important que la meta és el camí”. La “meta” és un moment, un instant, de tot aquell matí o dia que haurem passat caminant. El camí, tota la resta, inclosa la meta, ja que aquesta ja no és només una, sinó moltes. Cada moment, és una breu meta, una breu consecució. El què hi haurà rere aquell revolt del corriol; a on em durà aquest rastre; de quin arbre ve aquesta piuladissa tan estrident; l’estirar-se uns segons llargs al damunt de la catifa d’herba d’un bosc de rojalets,… Moments!
Per tant, anar a caminar amb aquesta predisposició lenta i contemplativa, ajuda anar a polint l’art evasiu del caminar. Els psicòlegs ja ho van anunciant: “vés a caminar!”. Sí, però i el com? Tan lligada va una cosa amb l’altra.
I tu, com hi vas a caminar?