Medi físic o la vivència del paisatge?
Sovint, quan anem a caminar, amb una de les coses aparentment més senzilles amb què més fruïm és amb la contemplació del paisatge.
Per què? Que té el paisatge que tant ens fascina i ens calma l’esperit? O millor dit, què posem en joc les persones quan percebem un paisatge?
Una primera qüestió a tenir en compte i que no és poc important: fixeu-vos que en les primeres línies introductòries ja se’ns ha escapat el verb “contemplar”, “mirar atentament”. És a dir, una acció visual. I això té una explicació: la nostra cultura occidental és eminentment visual. Ens costa considerar i prestar atenció a la resta de percepcions sensitives, a no ser que siguin tan estridents que ens acaparin sense remei. I en la percepció del paisatge, com en moltes altres coses en aquesta vida, també hi poden jugar un paper important les dimensions acústiques i olfactives dels llocs. Són fonamentals per a percebre en la seva totalitat la “identitat” del lloc transmesa a través de la vivència del paisatge. Perquè, quines associacions fem a partir dels sons i les olors que sentim? El so i les olors, a més del medi físic de suport que contemplem, formen part de l’expressió d’un paisatge, d’un lloc. Que siguin dimensions més aviat efímeres, no comporta que no siguin també ingredients significatius en la percepció personal d’un entorn.
Dèiem, però, que què ho fa que, en general, ens agradi i ens calmi l’esperit “contemplar” el paisatge. Anem al gra: doncs perquè hi juga un paper important la nostra sensibilitat artística. I, com l’art “calma les feres”, la mirada no purament científica sobre el medi físic, també. Això que d’entrada pot desconcertar, té, com tot, una plausible explicació, que intentarem mirar de polir.
La mirada científica sobre el medi físic és analítica. És quan intentem saber més o menys objectivament les seves característiques naturals i les perceptiblement culturals: la seva biodiversitat vegetal; el comportament, la morfologia i el traçat dels cursos d’aigua; la configuració geològica i el relleu de l’indret; la petjada antròpica històrica i present (conreus, marges, moviments de terres, edificis, camins i infraestructures,…); etc. En canvi la mirada estètica vers el mateix medi físic és sotmesa al sedàs de la percepció artística. Aquesta mirada artística és la que fa que el medi físic esdevingui paisatge, tal com afirma Alain Roger al seu Breu tractat del paisatge. Quan mirem el medi físic sense una necessitat analítica, és a dir, només per plaer sensitiu, estem convertint el medi físic en paisatge. I podríem afegir que no només convertim el medi físic en paisatge amb la simple percepció del moment, sinó que també hi juga un gran paper la sensibilitat prèvia, conscient o no, amb què ho fem. És a dir, percebem allò pel qual estem predisposats i preparats per percebre en una dimensió estètica, és a dir, artística.
El mateix autor esmentat, Alan Roger, ens ho suggereix: “(…) La percepció, històrica i cultural, dels nostres paisatges –camp, muntanya, mar, desert, etc. –, simplement té lloc segons allò que es denomina, reprenent una expressió de Montaigne, una “artialització” (…). (…) L’esperit que batega en aquests indrets i que els “inspira” no és cap altre que l’esperit de l’art, que, a través de la nostra mirada, “artialitza” la terra en paisatge. (…) La nostra mirada, encara que ens alguns moments ens sembli pobra, és rica, com saturada d’una gran profusió de models, latents, inveterats i, per tant, insospitats: pictòrics, literaris, cinematogràfics, televisius, publicitaris, etc., que treballen en silenci per modelar, en tot moment, la nostra experiència, tant si és perceptiva com si no. Sense que nosaltres ho sapiguem, som una intensa forja artística, i ens quedaríem ben sorpresos si ens diguessin tot allò que ens ve de l’art. Un dels exemples seria el paisatge, un dels casos més idonis per poder verificar aquesta potència estètica (…).” En aquest sentit estètic, “la naturalesa és indeterminada i només l’art la determina (…)”, i, “el medi físic és, d’alguna manera, el grau zero del paisatge, allò que precedeix la seva “artialització” (…), és a dir, una muntanya, un llac, un bosc, un desert…, és el suport purament físic i esdevé una escena més o menys emotiva segons la nostra mirada culturitzada mitjançant la transmissió del pòsit de percepcions històriques que s’han anat aportant a través de l’experiència estètica i artística. (…) Això és el que ens ensenya la història, però els nostres paisatges han esdevingut tan familiars, tan “naturals”, que ens hem acostumat a creure que la seva bellesa era intrínseca.”
Així doncs, el medi físic no és, d’antuvi, un paisatge, i per passar de l’un a l’altre cal un treball d’elaboració artística. Una altra cosa molt diferent és la confusió i l’ús indiferent en termes semàntics dels dos conceptes, és a dir, la utilització del mot “paisatge” quan ens referim, simplement, a medi físic o entorn, territori, país, terrer…, com a sinònim. Certament, una cosa és el medi físic i l’altre el paisatge. El paisatge és una vivència més o menys subjectiva, una percepció “artialitzada”, és a dir, culturitzada, d’aquest medi físic.
I, en part tornant a la reflexió inicial, ¿com podem ampliar de matisos insospitats aquesta percepció artística del medi físic, la vivència del paisatge pròpiament dita? Jordi Pigem, filòsof que escruta les relacions entre natura i cultura, suggereix la vivència del paisatge en totes les seves dimensions sensorials i fer possible així el trànsit de la dissonància cap a la consonància entre cultura i natura, assumint plenament que la nostra percepció de l’entorn (mirada, escolta, olfacte…) és necessàriament passada pel sedàs de la cultura en voler donar-li sentit. I que és caminant per l’entorn quan millor se’ns en presenten les possibilitats, és a dir, submergint-nos-hi al ritme natural de la persona.
Molt recomanable! Ho intentem?